1. RECERCA
Quina va ser la primera dona que va sortir a l'espai? I el primer home?
Quina va ser la primera nau tripulada? Qui hi anava?
El
Programa Voyager fou una sèrie de dues sondes interplanetàries no tripulades de la NASA amb l'objectiu d'investigar Júpiter i Saturn. Inicialment concebudes dins del programa Mariner, finalment foren considerades una missió independent i rebatejades com a
Voyager; les dues sondes del programa foren la
Voyager 1 i la
Voyager 2.
Les dues missions del programa
Voyager han estat un dels
majors èxits de la NASA. El programa fou dissenyat per treure partit
d'una oportuna alineació planetària avantatjosa dels planetes exteriors
durant els darrers anys de la dècada de 1970. Aquesta posició de
Júpiter, Saturn, Urà i Neptú,
que ocorre una vegada cada 175 anys, donava a una sonda espacial que
seguís una particular trajectòria la possibilitat de passar prop d'un
planeta, observar-lo i, aprofitant-ne l'assistència gravitatòria,
seguir el seu viatge fins al següent planeta. Així, l'ús dels
propulsors propis de la nau es limitava a realitzar petites correccions
en la trajectòria.
La
Voyager 2 també aconseguí explorar Urà i Neptú.
Les dues sondes van obtenir una gran quantitat d'informació sobre els
planetes gegants del sistema solar i pogueren posar limits molt més
estrictes a la possible existència d'un gran planeta més enllà de Plutó. Actualment els dos vehicles, juntament amb la
Pioneer 10
són els objectes humans més llunyans i s'estan acostant al què es
considera el límit del sistema solar: allà on la influència del vent solar
queda anulada pel medi interestelar. Les fonts d'alimentació elèctrica
de les dues sondes continuen en funcionament i permeten que segueixin
enviant dades cap a la terra, de manera que s'espera poder detectar l'heliopausa del sistema solar en un futur proper.
La sonda nord-americana
Voyayer 1, llançada a l'espai fa 36 anys i que ja és a uns 18.000 milions de quilòmetres
del Sol, es el primer objecte enviat
per l'home que va més enllà dels límits del Sistema Solar i s'endinsa en
l'espai exterior. Òbviament, com assumeix la NASA, la data 25 d'agost del 2012 és una
convenció a causa de la imprecisió de l'anomenada heliopausa, els límits
fronterers en aquesta regió de l'espai, però l'anàlisi d'unes dades
enviades per la sonda semblen confirmar que la densitat del mitjà per on
ara transita ha canviat.
OSCIL·LACIONS DE DENSITAT / Segons els astrònoms, el trànsit es va produir el 25 d'agost del 2012. Aquest dia simbòlic, la
Voyager 1 ja
no es trobava en l'heliopausa, la frontera de l'heliosfera, que és la
regió o bombolla sota influència del vent solar, sinó al fred espai
interestel·lar.
Segons John Grunsfeld, director de les missions científiques de la NASA, la
Voyager 1 s'ha
aventurat on cap altra sonda ha arribat mai, «cosa que constitueix un
dels èxits tecnològics més importants en la història de la ciència».
La sonda
Voyager 1 i la seva bessona
Voyager 2,
les dues llançades el 1977, ja no envien fotos i l'energia que els
queda no permet grans floritures en qüestió de trajectòries, però
segueixen transmetent dades gràcies a una pila de plutoni que, segons
les previsions, durarà fins a l'any 2020. «Les escoltem gairebé cada
dia», recordava recentment Suzanne Dodd, directora del programa al Jet
Propulsion Laboratory (JPL) de la NASA. Això sí, a causa de la llunyania
en què es troben, els senyals que diàriament envien a la velocitat de
la llum triguen a arribar a la Terra 17 hores Durant els anys 70 del
segle passat es va pensar en el plutoni, en lloc dels habituals panells
solars, perquè estava clar que no hi hauria prou llum als llunyans
confins del sistema. Allà, el Sol no és més que una estrella d'escassa
brillantor.
.jpg)
